diumenge, 15 de febrer del 2009

FRAGMENT DE L'ARTICLE "EL MEU PAS PEL SANTA EULÀLIA" DEL NOSTRE ESTIMAT JOAN ALBERICH (per al Llibre Commemoratiu del 50è Aniversari)

El passat dijous, 12 de febrer, durant l'Acte de Germanor del 50è Aniversari de l'IES Santa Eulàlia, adreçat als/les professors/es actuals i exprofessors/es, la nostra companya Carme Llitjós ens va llegir un fragment de l'article, escrit pel nostre estimat Joan Alberich, El meu pas pel Santa Eulàlia...

En Joan ha escrit l'article, especialment, per al Llibre Commemoratiu dels 50 anys de l'Institut, el qual es donarà el proper 19 de juny, dia del Sopar de Cloenda del Cinquantenari, acte adreçat al professorat antic i actual, alumnes, exalumnes, comunitat educativa del centre i autoritats.


He de confessar que el que més m’ha interessat a la meva vida com a professor ha estat, i és, què, com, quan i per què aprenen les persones que l’atzar m’ha posat en el meu professional. Així com ser director del centre no m’ha interessat mai gens, sí que he desitjat ser el director de l’aula. He mirat d’atreure, de commoure, d’ impactar i, si convé, de fer ballar els alumnes espiritualment i materialment. No puc demostrar que espiritualment ho hagi aconseguit, però tinc alguns testimonis que els he fet ballar danses gregues dins a l’institut i a fora. Guardo una fotografia, feta per la meva benvolguda col·lega Mercè Otero, en la qual es pot veure com uns nois i unes noies alumnes i jo ballem danses gregues a la vora de l’amfiteatre de Tarragona en una sortida cultural que solem fer els professionals de les llengües clàssiques.


Hem de ser conscients que les persones passem de pressa per un centre, encara que la nostra estada pugui semblar més o menys llarga. En canvi, les institucions, encara que es transformin i s’adaptin a les circumstàncies, superen les contingències humanes.


Una de les coses que ha perdurat en el centre és la denominació de Santa Eulàlia que es decidí durant l’època en què vaig ser-ne director. Indiscutiblement, Santa Eulàlia té una cadència musical que supera l’acrònim COPEM, que s’adoptà per denominar la primera institució d’ensenyament secundari a l’Hospitalet.


Després de valorar diverses propostes, el professorat es decantà pel nom del barri on està ubicat el centre. Personalment, Santa Eulàlia és un nom que em complau encara ara per diversos motius. Es tracta d’un topònim antic i venerable relacionat amb Barcelona, com la mateixa història de la ciutat de l’Hospitalet. D’altra banda, és un nom femení que, en l’època en què es va decidir, les denominacions recordant dones no sovintejaven gaire. És just el fet de reconèixer que les dones han cooperat tant o més que els homes en els avenços de la humanitat, tant els materials com els espirituals. En tercer lloc, el fet que Eulàlia és un nom d’origen grec que significa “ben parlada” professionalment ja produeix una satisfacció, tan íntima com es vulgui però intensa. Finalment, si pensem en l’origen etimològic del mot grec λαλεω laléo “parlar” ens adonem que es tracta d’un mot onomatopeic, molt estès, que repeteix la síl·laba la. Aquest ètim el trobem en rus lála “xerrar”, en lituà lalúoti “parlotejar”, i en llatí lallo “cantar per fer dormir un infant ”.


La tasca dels professors s’assembla a l’efecte de les onomatopeies. Una onomatopeia evoca alguna cosa imitant un so. Una persona que es dedica a l’ensenyament ha de repetir, moltes vegades i sense defallir, per evocar els conceptes, els procediments per resoldre problemes de tota mena. Els nois i les noies que tenim al nostre davant són com uns infants que sembla que dormen. Cadascun d’ells es desperta en un moment donat de la seva vida. Hem de creure que els sons de la cantarella que cada ensenyant li ha deixat en el fons del seu inconscient, més endormiscat o més despert, és com una llavor que germinarà i brotarà amb força renovada una primavera no gaire llunyana.